vull que tot em vagi malament

Fa un temps que penso que la solució a tots els meus problemes seria que empitjoressin.

Prendre decisions és molt difícil, sobretot quan tot va més o menys bé. Quan tot és tebi. Quan hi ha alguna cosa dolenta però també moltes coses bones. Quan és un compromís fàcil d'acceptar. Quan res és increïble però d'alguna manera tot funciona. Malauradament.

Tinc una feina amb 40 dies de vacances que em permet teletreballar bastant. Visc en una casa preciosa i amb molta llum, ben situada, amb terrassa i dues habitacions, i amb un lloguer regulat (i, per tant, no molt alt). Tinc un xicot que em cuida, que m'estima, amb qui estem treballant per millorar la relació. Visc en un país que t'ofereix qualitat de vida. Què més podria demanar. És més, quins problemes podria tenir!!

Doncs que res no m'emociona. Hi ha una part de mi que està apagada, em sento apàtica. A vegades somio de deixar-ho tot, engegar-ho tot a la merda. Tornar a casa de la mare i, després, sense pressa, veure què faig, veure què passa. No tenir responsabilitats per un moment. No haver de pensar a pagar el lloguer, a anar el dilluns (o qualsevol dia de la setmana) a treballar. Però després hi torno i em dic que no estic disposada a perdre certes coses. Encara no. No d'aquesta manera. Perquè també sé que això no em faria feliç.

I així passen els dies i visc atrapada en els llimbs del conformisme, de la comoditat. Estic en una posició estratègica, em dic. Tinc flexibilitat. Puc jugar amb la meva vida com em plagui. Però després m'adono que jugar no és viure.

I és per això que a vegades desitjo que alguna cosa vagi malament. Que m'acomiadin de la feina, que no em renovin el contracte del lloguer, que el meu xicot em deixi. Que alguna cosa m'ensorri, que em desmunti aquesta vida, que em faci sentir. Que una mà enorme m'agafi amb dos dits i m'expulsi d'on soc com si fos un moc. Que alguna cosa em forci a actuar, a moure'm. Que no tingui més remei. Que algú prengui la decisió per mi. Que algú em fiqui en un bany d'aigua freda.

Que algú em traieu d'aquesta aigua tèbia que en algun moment començarà a bullir i m'acabarà coent. Com la granota, ja ho sabeu.

— jú.