mai no arribaré a ser la persona que vull ser

Visc amb la sensació constant que mai no arribaré a ser la persona que vull ser, que mai no arribaré a fer el que em proposi. És una sensació persistent, molt certa, que arrossego a cada pas que faig. Em treu les ganes, em treu l'energia, em fa quedar enrere.

I tot i així, aquí estic, picant aquestes tecles estúpides en una nota en blanc que acabo d'obrir perquè hi ha una petita part de mi que em diu que aquestes paraules —just aquestes que estic escrivint ara, i aquesta, i aquesta, i també aquesta— em canviaran la vida. Completament estúpid, oi? Però hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa deixar d'escriure. Hi ha una veu molt fluixeta, però constant, que em diu que l'única cosa que vull fer és posar una lletra darrere de l'altra fins a construir alguna cosa que tingui sentit.

Veig tota aquesta gent que té resultats i jo em sento estancada. Tinc la sensació d'estar pujant unes escales mecàniques en sentit contrari. Potser és que no hi poso prou esforç. Potser és que no valc. Potser és que no ho vull prou. Potser és que ja he arribat tard. Potser és que mai no seré l'escollida, la persona beneïda per la vareta màgica de l'algoritme.

Em miro al mirall i m'agradaria poder traspassar-lo amb les mans fins a arribar a tocar-me. Agafar-me per les espatlles, primer delicadament, i després trair-me amb els meus propis braços i llançar-me més enllà d'on puc existir. M'agradaria explotar l'energia que tinc estancada a dins per propulsar-me cap a un lloc on em senti capaç i lleugera.

Escolto el so de les tecles que em diu segueix, segueix, segueix. Escolto el meu cap que em diu para, para, para. Però aquí segueixo teclejant sense sentit i cada vegada més fort i més de pressa i més fort i més de pressa, perquè res no té més força que escriure a contracorrent, malgrat el pes, malgrat el rebuig, malgrat que el que més m'atabali sigui no arribar enlloc.

On soc? On he anat a parar? Hola? Hi ha algú?

— jú.