sobre com la idea del "que és correcte" ha marcat el meu camí

Des de ben petita m'obsessiona la idea que, en algun moment —en el moment just abans de morir, per exemple— se m’apareixerà un senyor per confirmar-me totes les coses que, com a humanitat, sabem i són certes, i em donarà les respostes a tot allò que creiem saber però que és erroni o no hem pogut demostrar fins avui. És a dir, em dirà el que és correcte i el que és incorrecte sobre el perquè de les coses. Em donarà totes les respostes a les preguntes sobre com funciona el món, la vida, l'univers, la natura i tot el que ens envolta.

Encara tinc una imatge clara d'aquest senyor imaginari gravada a la memòria. En veig només el cap, de lluny, sobre un fons fosc. Els seus trets estan perfilats per una llum i té els cabells llargs. S’assembla molt a la imatge que em van ensenyar de Déu, però no és Déu.

Me’n vaig recordar mentre reflexionava sobre el paper que el que és correcte ha tingut a la meva vida, sobre com cada vegada entenc millor de quina manera la idea del que és correcte ha anat marcant el meu camí. I llavors em vaig adonar que aquesta necessitat absoluta de saber què era veritat em ve de molt lluny. Vaig basar la meva personalitat a perseguir resultats que fossin objectivament correctes. I no em refereixo només al fet d'haver anat prenent decisions que entressin dins de la norma, sinó a la satisfacció que em donava veure que el que feia estava bé i no hi havia lloc per als dubtes.

Sempre que em preguntaven per què havia estudiat Física jo no sabia ben bé què respondre. Sincerament, no sabia gaire per què ho havia fet. La justificació sempre anava lligada al fet que era una carrera que obria moltes portes; com que no sabia què estudiar, vaig triar Física perquè podria fer qualsevol altre màster més tard per enfocar-me cap a allò que m’agradés.

D'una banda, vaig estudiar Física per posposar una decisió. De l'altra, vaig estudiar Física perquè era la decisió correcta en aquell moment, un moment en què havia de fer el que tocava.

Jo era una estudiant "de ciències", i m'encantava estudiar i entendre les coses. Però ara que ho veig amb perspectiva, arribo a la conclusió que no m'agradava tant entendre el món com resoldre problemes que tinguessin una solució correcta. I això m'ha costat molt d'entendre. El meu cervell vivia a base de xuts de dopamina injectada per un resultat objectivament correcte: una solució única i perfecta a la qual jo era capaç d'arribar, perquè ho entenia, perquè sabia fer-ho.

En canvi, fer un examen de filosofia o llengua no em donava la seguretat que em donava resoldre un exercici matemàtic. Quan fas un comentari de text, per exemple, no s'ha de saber cap fórmula. La resposta és, si fa no fa, subjectiva. I això em creava inseguretat: el fet de no saber si ho sabia, de no saber si ho estava fent bé. Per a mi, la precisió era un requisit.

És curiós que una de les coses més importants que vaig aprendre a la carrera va ser que, a la pràctica, la ciència és imperfecta. Cap resultat és vàlid si no va acompanyat de la seva incertesa. La precisió és molt relativa. Sobre el paper tot és molt senzill, però mai podrem mesurar una magnitud en condicions ideals. La realitat és que mai no hi ha un resultat correcte, simplement un resultat que està dins d'uns marges que considerem acceptables i, per tant, correctes (però de cap manera perfectes).

On queda la perfecció quan no es pot mesurar? Què és el que és correcte quan no es pot calcular?

Des de sempre he observat la creativitat, l'art, de reüll. He pres distància, l’he atribuïda als altres, a la gent creativa. Ara entenc que no és perquè jo no ho fos, és perquè no era capaç de gestionar la incertesa de no tenir una única resposta, la solució correcta, una manera rigorosa de dir les coses, un mètode concís i estipulat per poder seguir quan no saps com començar. En la creativitat no hi ha una resposta perfecta. No obstant això, Mario Vargas Llosa va dir que “el món de la literatura, el món de l'art, és el món de la perfecció, és el món de la bellesa”. Però a mi em feia por pintar i sortir-me de la ratlla, no fer una línia ben recta, perquè, al meu parer, així no estava bé. I em feia por que uns ulls estranys jutgessin la meva creació de manera subjectiva i que aquell judici fos negatiu.

Avui dia continuo sentint-me així, però fins ara no ho entenia. Ara entenc que busco la perfecció en els ulls dels altres, no en els meus. Em sento segura en la validació externa, a seguir les regles. Em fa por la burla, sentir-me avergonyida. Encara em fa por crear, exposar-me, perquè això em fa vulnerable.

Avui dia encara busco aquesta solució única i perfecta en tots els aspectes de la meva vida, i encara no em cap al cap el fet que tot resultat ve acompanyat d'una incertesa que, potser, podem minimitzar, però que mai podem desestimar. Encara no entenc que no hi ha una única manera de fer el que és correcte.

Ara entenc que per a mi sentir-se fora de perill significa resoldre quelcom de què ja coneixem la solució, com en els exercicis de matemàtiques. Però el meu cervell no s'adona que la vida no va d'això. A la vida hi ha problemes i la solució és una autèntica incògnita. La vida és un estira-i-arronsa; la solució és prova i error.

Ara entenc que potser la perfecció està a abraçar la incertesa, l'experiència humana, i fer-la nostra: convertir-la en una creació artística perfecta als nostres propis ulls. Potser la perfecció està a guiar-nos per la intuïció. Potser el que és correcte és no pensar en el que és correcte.

Vull esborrar-me la imatge d'aquest senyor il·luminat que se m'apareixerà al llit de mort per desmentir-me que l'univers es va crear amb el Big Bang i explicar-me com es genera la consciència o com van aparèixer les primeres formes de vida.

Vull substituir aquesta imatge per una altra, aquesta vegada d'una dona (que segurament s'assemblarà a la meva mare), que se m'apareixerà per confirmar-me que res no és perfecte; que tot el que vaig fer malament, o tot el que no vaig fer, va ser el millor que podia fer en aquell moment. Vindrà a dir-me que ho vaig fer bé, que ho estic fent bé, encara que no m'ho sembli; que la perfecció només existeix als ulls d’aquell qui la vol veure.

—jú.