odie que la gent se'n vaja

Fa unes setmanes, uns amics ens van convidar a esmorzar a casa seva. L'havien comprat només un parell de mesos abans. Molt ben situada, una casa antiga però acabada de reformar. Estaven molt contents. Ens van enviar l'adreça i hi vam anar caminant. A mesura que ens hi acostàvem, vaig començar a sentir que sabia on anava. Com podia ser, si no havia estat mai a casa seva?

Quan vam arribar a la porta, tot va cobrar sentit. Sabia exactament on era. La finestra tancada amb una reixa al davant no tenia res a veure amb la finestra sense cortines on abans es podia veure una sala amb les parets cobertes de botelles de cervesa. Abans no hi podies passar per davant sense fixar-t'hi. Ara era només una finestra més, una finestra que no volia cridar l'atenció. Però a mi no m'enganyava, jo l'havia reconeguda. Jo ja havia estat a l'altre costat d'aquella finestra perquè el meu amic U havia viscut en aquella casa.

Ens van obrir la porta i, en pujar les escales i arribar al que ara era el seu menjador, el cap em va explotar. Immediatament vaig enviar-li una foto a l'U.

—Déu meu. Aquesta és la meva habitació. Qui hi viu?

Vaig haver de processar el fet que, on ara hi havia el seu sofà nou, un cop jo havia estat cantant sobre el vell sofà de l'U mentre ell tocava la guitarra. Allà on ara hi havia una taula amb espelmes i pa acabat de fer, un cop havia vist la cinquena temporada de Black Mirror amb l'U i amb l'M. Allà on ara els meus amics nous cuinaven, l'U hi havia dormit durant molt de temps.

Em va fer mal que tots aquells records haguessin estat enguixats i pintats de blanc. Em va semblar injust que es maquillés la personalitat d'aquelles parets que havien viscut tantes coses.

La part més boja de tota aquesta història és que, només una setmana abans, l'U m'havia dit que se n'anava.

De sobte vaig sentir com si el meu amic ja s'hagués esborrat, fins i tot abans d'anar-se'n. Vaig sentir com si l'univers hagués fet un dels seus trucs i estigués intentant substituir l'amic que se n'anava per uns altres de nous, com si estigués movent la gent com si fossin mobles. Com si no em pogués adonar del canvi.

Podria omplir un alfabet amb les inicials de la gent que se n'ha anat des que visc aquí: A, P, H, C, C, M, F, J, U, L, E, J, A, A, W, T, C, F, G, H, I, J, J, K, L, P, S, V, Y, V, R... i els que m'estaré oblidant.

Sento que he viscut almenys cinc vides en els últims set anys. He canviat, clar, i la ciutat també, però el que defineix una vida són les persones que t'envolten i els rituals que es repeteixen. Saber què pots esperar. Voler fer les mateixes coses, amb la mateixa gent, una vegada i una altra. La calidesa previsible de pertànyer a algun lloc, amb algú.

Arribada a aquest punt, podria obtenir un doctorat en la física del flux de persones que es produeix en grups d'amics a l'estranger. He vist cercles expandir-se, dividir-se, dissoldre's, encongir-se i, en el punt d'inflexió, coneixes algú de nou, els amics del qual també s'estan esvaint. I és llavors quan el cicle torna a començar.

És com agafar-se a una altra liana abans que la vella es trenqui, just abans de caure. És un esforç constant. És viure en estat d'alerta, intentant predir qui serà la següent persona que se n'anirà. Tot sembla que està bé fins que t'adones que aviat aquella persona ja no formarà part dels plans habituals, del dia a dia. Aviat, per abraçar aquella persona hauràs de pujar a un avió. La vida quotidiana s'evaporarà i hauràs de tornar a aprendre a no comptar amb algú que abans hi era sempre.

Estic cansada. Estic cansada que la gent se'n vagi. Ho odio, de fet. Odio que la gent marxi. Odio que els meus amics se'n vagin. Odio haver de reconstruir la meva vida sense moure'm. Odio haver de posar-me al dia cada quatre mesos amb gent que se'n va anar d'aquesta ciutat però que no vull que desaparegui de la meva vida. Odio l'amistat a distància.

La pitjor part és que cada vegada el cop fa menys mal, m'acostumo a dir adeu. Parlo l'idioma del fins aviat, i sé que ningú sap quan és aviat. No sé si m'he tornat insensible o si simplement visc amb un nivell constant de tristesa que suavitza les males notícies. No és que vulgui menys, és que, lamentablement, he après a entomar el cop.

Ja puc sentir que s'acosta la següent. Una amiga marxarà, i cada dia sembla que estiguem més unides. S'ha convertit en una peça tan clau de la meva vida que no puc creure que abans no hi fos, ni que estaré bé sense ella. Una vegada fas espai per a algú, el seu lloc buit roman quan ja no hi és.

El dia de l'esmorzar a la casa nova dels meus amics nous, em vaig haver de recompondre després del xoc inicial. Em vaig asseure a la taula i vaig menjar ous regirats ben cremosos i pa calent amb tahina i mel. Vaig haver de deixar enrere la melancolia que s'apoderava de mi per invertir en una amistat que tot just començava. Qui sap, potser d'aquí a uns anys, aquelles parets blanques acabades de pintar em recordaran xerrant i rient sobre el seu sofà nou.

— jú.

ens veiem a insta :)