la vida adulta mola a ratos

la vida adulta no mola de normal, però mola a ratos. vaig tindre una revelació fa unes setmanes.

no sé com me va acabar eixint al mòbil un vídeo d’un joc de la switch: tiny bookshop. si me coneixeu, entendreu per què la necessitat de jugar va ser desproporcionada. me vaig quedar tota despagà perquè no tenia la switch i no podia jugar.

de xicoteta mai vaig tindre consoles. recorde jugar a alguns jocs a l’ordinador, i en algun moment els reis mos van dur (a mi i a la meua germana) la ps2, però no jugàvem massa. sempre m’he definit com una persona que no juga a videojocs, i per això, quan vaig vore el joc de la switch, automàticament vaig pensar: jope, jo no puc jugar a açò.

el joc me va tornar a aparéixer un parell de vegades més (l’algoritme sap) i jo seguia tenint la mateixa sensació de quan era xicoteta: voler i no poder. fins que, en un moment de lucidesa, vaig tindre la revelació: soc una persona adulta que treballa i me puc comprar una switch quan vullga.

pues això va passar. un dilluns de setembre, en la pausa del dinar de la faena, me’n vaig anar al mediamarkt i me vaig emportar la switch a casa. aixina de fàcil. és molt fort com d’interioritzades tenim algunes creences, moltes d’elles limitants. però s’ha acabat. ja no pot vindre ningú a dir-me que no puc tindre una consola. (a açò li dic jo madurar.)

se m’ocorreix fer una llista d’altres moments en què la vida adulta mola:

quedar-me dormida al sofà ben a gust perquè ningú m’envia al llit
menjar gelat i xocolate quan vull
no menjar allò que no m’agrada
decidir quan me mereixc les coses
sopar un desdejuni (lo millor)
no fer-me el llit
mirar sèries tot el rato que vullga
comprar coses que no gastaré i que ningú me diga res (lo que passarà amb la switch)

mentre escrivia açò, me done conter que l’única que me jutja ara quan faig tot açò soc jo. sone com si fora la meua pròpia mare. d’ací unes setmanes, quan la switch se quede agarrant pols, pensaré: ma mare tenia raó (i és que, per això, no en teníem cap).

- jú.