vos jure que soc una tia divertida.

Us juro de debò que en la vida real soc una tia divertida. Probablement ningú que només em llegeixi ho diria. Generalment, el que em mou a escriure és la nostàlgia, la por i la ràbia. Però el que se m'encén quan sostinc un vermut (o un gintònic) és una altra cosa.

Avui vinc a rebel·lar-me contra mi mateixa i deixaré que escrigui el meu alter ego de 14 anys que m'ha acompanyat aquestes últimes quatre setmanes a Madrid. I el pitjor és que no sé com començar. Ha estat divertidíssim i sento que no sé com escriure una cosa així. Tinc un problema (!!!).

Sempre m'ha agradat el "tot per l'anècdota", les decisions qüestionables, caminar sobre la línia del "potser d'això me'n penedeixo", però sempre he pregonat que és millor penedir-se d'haver-ho fet que de no haver-ho fet. Arriba un moment a la vida en què tot es torna més seriós i la gent comença a dir que —demà vol aprofitar el dia—. La vida adulta es torna apegalosa i ens oblidem d'una cosa molt important: ¡¡Podem fer el que ens doni la gana!!

¿Com podia estar amb 14 anys negociant l'hora de tornar a casa i ara amb 30 me la imposo jo? En què m'he convertit?

Visc en un país on la vida nocturna no em crida. Em falta lletra i ritme. Vaig arribar a creure'm que ja m'havia passat l'edat, que ja no em venia de gust, però després d'estar un mes a Madrid he confirmat que estava força equivocada. Que no és que no m'agradi sortir, és que no m'agrada sortir a Holanda.

Feia poc més de 24 h que era en aquesta ciutat quan, en acabar de sopar i prendre alguna cosa amb uns amics, tots se'n van anar a casa. Jo no tenia grans intencions per a la nit, ni gaires expectatives, però no me'n podia anar al llit després d'un gintònic com si fos un Cola-Cao. Vaig escriure a la C, que just era en un bar a 10 minuts d'on era jo. Vaig saltar de grup i la nit just començava.

Li vam demanar tan bones cançons —de reggaeton, només faltaria— al cambrer que posava la música que va començar ell a preguntar-nos-en més. D'allà vam intentar anar a un club on hi havia mil hores de cua per entrar, però això no ens va aturar. Vam trobar un altre bar on ella es va prendre una altra cervesa, i jo un altre gintònic, mentre es coïa la nostra següent gran decisió.

He tingut la sort de trobar una partner in crime, una altra persona que es troba de tornada a la seva adolescència —gràcies Carlota 🦎 per treure'm de parranda. Va ser ella qui va tenir la gran idea d'anar a un garito on només posaven temazo after temazo (¡¡acompanyats de videoclips!!). El canto del loco, Chenoa, Extremoduro, La Oreja de Van Gogh, Ska-P,… you name it. The place to be. The place to deixar-se anar i cantar a ple pulmó. El lloc on mai esperaries que un Guàrdia Civil (fora de l'horari laboral) acabés tirant-te la canya, però this is Madrid i això va passar. Tot anècdotes bones.

Vaig arribar a casa a les 7 del matí i a les 11 estava de brunch amb les meves amigues, encara lleugerament alcoholitzada. Com us deia, he tingut 14 anys. No hi ha res més revitalitzant que uns bons pancakes i una bona migdiada mirant Younger. Bé, mentida. Uns bons xurros amb xocolata. Això ho vaig comprovar el dissabte següent, que va tocar fer turisme per Madrid després de tancar la parada el divendres a les 4 am en un karaoke que de tan lleig era icònic.

Abans del karaoke, vam anar al concert de Sen Senra. També vaig anar al concert de les Hinds amb en D la setmana següent. I l'altra setmana vaig aconseguir una entrada per al concert de la Natalia Lacunza el mateix dia al matí. Hi vaig anar sola. Samarreta semitransparent, llombrígol a l'aire i sense jaqueta perquè el guarda-roba valia 4€ i no els volia pagar. Adolescent, who?

També vam anar a veure Cims Borrascosos un divendres amb l'actitud d'atipar-nos de crispetes, llaminadures i la beguda gasosa de preferència. Bé, i de gaudir de les vistes que ens oferien en Jacob i la Margot.

Aquell dissabte, que era Sant Valentí, van venir l'I i l'A a casa meva. Vam demanar menjar, i berenar, i després sopar. Vam passar el dia xerrant, menjant i veient-les venir. Va ser el millor dia de tots. A la nit, la C es va unir al sopar i va portar cerveses. Ens vam tornar a embolicar. Vam fer amics en un bar i vaig acabar amb ells en un garito amb la música i la gent més random ever. (Side note: Diuen que Sant Valentí és un bon dia per sortir si es vol lligar perquè només surten els solters, però aviso que, pel que vaig veure, segons la meva opinió, no hi havia gaire bon material.)

Diumenge em vaig despertar amb un antull irresistible de repetir els dumplings que havíem sopat la nit anterior. I vaig sucumbir. Un altre gran remei per reviscolar. La ressaca s'ha d'escoltar, no lluitar-hi contra.

Hi ha alguna cosa en el fet de sortir de festa que frega la catarsi, que em fa desconnectar de debò. Hi ha alguna cosa a dir que sí a una altra copa encara que no estiguis gaire segura de voler sortir que va contra el sistema. És ignorar el —he d'aprofitar el cap de setmana— i apostar pel —veurem què passa—. És prendre's la vida menys seriosament. És obrir la porta a la improvisació, a —perdre— el dia següent. I estic orgullosa d'haver dit que sí a tots aquells gintònics, perquè ha estat dir que sí al fet de no saber què passarà. Encara que després la nit no acabés en anècdota.

Entre les meves diferents personalitats, la xaladora n'és una, i fa anys que la tinc un poc abandonada. Em diverteix beure, ballar i cantar. I crec que ja ho he dit masses vegades, però és que és veritat i ho continuo confirmant cada vegada que hi vaig: a Espanya soc una persona més divertida. Estava ja avorrida de sortir a prendre alguna cosa amb la idea de tornar-me'n aviat cap a casa. Perquè així soc a Delft, perquè no em neix res més.

Així que estic feliç d'haver pogut alimentar (o emborratxar) aquest trosset de mi a Madrid. Aquest alter ego de 14 anys que ha gaudit els diumenges de ressaca.

- jú.

ens veiem a insta :)